Mentre la dreta mediàtica i política (PP i Vox) s’omple la boca amb la paraula “llibertat” i instrumentalitza qualsevol anècdota per atacar la immersió lingüística, la maquinària de l’Estat espanyol i la Unió Europea continua la seva tasca silenciosa però letal d’anorrear la nostra llengua. Les dades són demolidores i desemmascaren la hipocresia del discurs nacionalista espanyol: l’any 2025 s’ha tancat amb l’aprovació de 185 noves normes que discriminen directament el català.
No estam davant de casos aïllats ni d’errors administratius. Es tracta d’un atac sistèmic. Durant l’any passat, es van registrar 108 disposicions estatals, 75 europees i 2 d’organitzacions internacionals dissenyades per blindar privilegis per al castellà que es neguen al català. Aquesta xifra confirma que la discriminació lingüística no és una excepció, sinó una característica estructural del sistema polític vigent, una realitat que l’oposició de dretes s’esforça a amagar sota la catifa mentre brama contra qualsevol mínim avanç en drets lingüístics.
L’Estat accelera la màquina de la imposició
L’ofensiva s’ha endurit a la recta final de l’any. El quart trimestre del 2025 ha estat especialment negre, amb l’aprovació de 63 normes discriminatòries, una xifra superior a qualsevol dels trimestres anteriors. D’aquestes, 37 provenen directament de les institucions generals espanyoles.
El cinisme institucional arriba al seu punt àlgid quan analitzam el contingut d’aquestes normes: més de la meitat de les disposicions estatals aprovades en els darrers tres mesos regulaven la concessió d’ajuts i premis (19 normes). El mecanisme és pervers i senzill: si vols accedir a recursos públics, has de sotmetre’t al castellà. L’Administració imposa l’obligació de presentar sol·licituds, documentació i fins i tot els treballs candidats en castellà o amb una traducció obligatòria. Això crea un incentiu econòmic i social per abandonar el català, convertint la “lliure elecció” que tant prediquen PP i Vox en una fal·làcia: o passes per l’adreçador del castellà, o quedes fora del sistema.
La hipocresia dels premis estatals
Un exemple flagrant d’aquesta discriminació es va viure el passat 4 de desembre, quan el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) va publicar les bases de 9 premis de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades. Aquests guardons, que suposadament reconeixen valors socials com la “responsabilitat social”, la protecció de “col·lectius vulnerables” o la lluita contra la “violència digital”, amaguen una clàusula excloent.
En vuit d’aquests casos, tot i que es permet presentar el treball en l’idioma original, s’exigeix una traducció al castellà. En set casos, s’imposa directament el castellà en el resum executiu i la memòria. Premis com el “Premi a la difusió del dret fonamental a la protecció de dades” o el “Premi a l’emprenedoria ‘Ángela Ruiz Robles'” es converteixen així en eines de supremacisme lingüístic, on la vàlua del treball queda supeditada a la llengua en què es presenta.
Europa, còmplice per omissió
L’altre front d’aquesta pinça contra el català prové de Brussel·les. Les 26 normes europees aprovades al quart trimestre de 2025 demostren que la Unió Europea, lluny de ser un refugi, actua com un mur de contenció contra la nostra llengua. El motiu és purament polític: l’Estat espanyol es nega a oficialitzar el català a Europa, una decisió que ens situa en un desavantatge competitiu constant.
La Comissió Europea ha llançat directrius per a la protecció de menors a internet que obliguen les plataformes a tenir moderació de continguts en les “llengües oficials”, deixant els usuaris catalanoparlants desprotegits. De la mateixa manera, el reglament per al reconeixement de PIMES davant l’Agència Europea de Substàncies i Barreges Químiques exigeix documentació en llengües oficials de la UE o traduccions jurades. Ser catalanoparlant a Europa surt car, i això és responsabilitat directa d’un Estat que ens menysté.
Supremacisme ideològic i marc constitucional
Darrere d’aquesta allau normativa no hi ha l’atzar, sinó una ideologia supremacista profundament arrelada. El nacionalisme espanyol, que PP i Vox defensen amb vehemència, es basa en idees revisionistes i acientífiques que presenten el castellà com una llengua “natural” i superior, mentre redueixen el català a una anomalia regional. S’ignora deliberadament que l’expansió del castellà no va ser fruit d’una adopció lliure, sinó de la coerció estatal, l’educació obligatòria i el servei militar al llarg del segle XX.
Aquesta discriminació està emparada pel marc constitucional de 1978, que consagra una desigualtat d’origen: el deure obligatori de conèixer el castellà enfront d’un dret limitat a usar el català. Aquest marc jurídic, avalat pel Tribunal Constitucional, legitima que el castellà sigui la llengua “comuna” i “nacional”, mentre empeny el català cap a la irrellevància i la minorització. En un context d’alta mobilitat, aquests incentius perversos faciliten que el castellà continuï guanyant espai a costa dels drets dels catalanoparlants, amb la complicitat de qui governa i el silenci de qui hauria de fer oposició real.
