L’escenari no és casual. El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, ha triat l’altaveu global de The Wall Street Journal, un dels diaris més prestigiosos i influents del planeta, per marcar un perfil propi i duresa davant les polítiques de la Casa Blanca. En una entrevista de gran calat polític amb Gordon Fairclough, Sánchez ha llançat un missatge de sobirania que ressona a tot el món: l’alineació amb l’estratègia bel·licista de Donald Trump a l’Iran és, senzillament, un «error». Aquest moviment situa el líder socialista en el centre del debat internacional, utilitzant el prestigi d’aquest mitjà nord-americà per respondre a les escomeses prèvies del magnat republicà.
L’altaveu del WSJ per a una diplomàcia d’esquerres
Que un president espanyol ocupi les pàgines de The Wall Street Journal per qüestionar directament la política exterior dels Estats Units és un fet d’una rellevància política inqüestionable. Sánchez no ha parlat des de la comoditat de Madrid, sinó que ha portat el seu discurs al cor del sistema mediàtic de les elits mundials per defensar una Europa autònoma. Aprofitant el prestigi del rotatiu, el president ha subratllat que la relació entre aliats ha de basar-se en la veritat, per incòmoda que sigui, i ha reivindicat el paper d’Espanya com un soci fiable però amb veu pròpia, capaç de dir «no» quan els valors democràtics i la legalitat internacional estan en joc.
El record de la guerra il·legal de l’Iraq
Amb una contundència poc habitual, Sánchez ha comparat l’actual tensió a l’Iran amb el desastre de l’Iraq. Per al president, el que està succeint ara és «molt pitjor». Ha estat una càrrega directa contra la memòria dels conflictes impulsats per interessos unilaterals, qualificant la guerra a l’Iran d’il·legal i injusta. En l’entrevista, el líder de l’executiu ha estat clar: no es pot romandre en silenci davant d’una barbàrie d’aquestes característiques. Aquest discurs dur busca distanciar Espanya de qualsevol complicitat amb les aventures militars de Trump, que prèviament havia provat d’instrumentalitzar la por per forçar el suport espanyol.
Les amenaces prèvies de Trump i la dignitat de les bases
Abans d’aquesta intervenció al WSJ, Donald Trump ja havia llançat els seus dards. El president nord-americà havia arribat a bramar amenaces de bloqueig comercial contra Espanya després que Madrid es negués a permetre l’ús de les seves bases militars per a atacs contra l’Iran. Trump, que havia qualificat el lideratge de Sánchez de «no tan bo» en comparació amb el poble espanyol, pretenia utilitzar el xantatge econòmic com a arma política. Sánchez, però, ha aprofitat el prestigi del diari per reafirmar que la seguretat comuna no pot ser una moneda de canvi i que la decisió de protegir la sobirania de les bases espanyoles és innegociable, malgrat les crítiques ferotges de Washington.
La negativa fèrria al 5% de despesa militar
Un altre dels punts on Sánchez ha mostrat una negativa fèrria ha estat en l’exigència de Trump de destinar el 5% del PIB a defensa. Des del prestigiós diari, el president ha enviat un missatge a tota l’OTAN: per al Govern d’Espanya, no té cap sentit comprometre aquestes xifres astronòmiques en armament mentre hi ha altres prioritats socials i econòmiques. Aquesta postura xoca frontalment amb la visió d’un Trump que ha titllat Espanya de país «endarrerit» en les seves obligacions militars. Sánchez ha utilitzat l’entrevista per girar l’argument i defensar que la resiliència d’Europa passa per la indústria verda, la digitalització i el pilar social, i no per una submissió militar absoluta.
La paradoxa dels americans a Espanya
Resulta irònic, i Sánchez no ha volgut deixar-ho passar, que mentre Trump amenaça Espanya i l’ataca políticament, cada vegada més nord-americans trien viure al nostre país. El president ha destacat aquesta paradoxa com una prova de l’atractiu d’un model de vida basat en valors progressistes i la convivència. Davant l’intent de Trump d’arremetre contra la imatge exterior d’Espanya, l’entrevista al WSJ serveix per recordar que el país és una democràcia forta que no es deixa intimidar ni per amenaces comercials ni per campanyes de desprestigi, mantenint-se ferm en la defensa d’un Pròxim Orient en pau i una Europa realment autònoma.
